dilluns, 5 de novembre de 2012

Què tenim dret a decidir?

Des que el rei Artur va tornar de Madrid eixugant-se les llàgrimes amb els papers mullats del pacte fiscal i proclamant que no hi havia més remei que optar pel camí sobiranista, a Catalunya hem convertit en trending topic l’expressió “Dret a decidir”.

Els mitjans de comunicació i la majoria de la classe política catalana han contribuït decisivament en la causa quan han omplert pàgines i discursos sobre aquest dret, com si de cop fos innegociable, com si de cop haguessin pres la píndola vermella de Matrix i haguessin vist la verdadera realitat: el dret a decidir quin futur volen els catalans és del poble català, i la millor manera de fer-ho és celebrant un referèndum.


I certament aquesta és una afirmació difícil de contradir. Qui es pot negar a què qualsevol persona o comunitat pugui decidir lliurement què vol fer en el futur? Només els quatre pesadets de sempre de l’Espanya més grisa i franquista s’hi poden oposar frontalment amb l’argument de la indissoluble unitat de la nació espanyola. No val la pena rebatre sentències tan poc elaborades.


El que sí és interessant, però, és aprofundir en certes qüestions sobre el dret a decidir que sovint han quedat amagades entre tanta bandera estelada i discursos elaborats per tocar la fibra. Per exemple, la més òbvia i segurament més important: “Què tenim dret a decidir?” La resposta, en aquest cas, recaurà sobre la pregunta que es pugui fer en un futur referèndum. Així, no és el mateix preguntar: “desitja vostè la independència de la resta de l’estat espanyol?” que, fer-ho en aquests termes: “Desitja vostè que Catalunya sigui un nou Estat de la UE?”, la pregunta proposada pel rei Artur. No cal tenir un cervell privilegiat per entendre que en el primer cas la resposta és, literalment, independència si o independència no, i en el segon...doncs no se sap ben bé què, perquè al marge que seria lògic pensar que l’entrada a la Unió Europea no dependrà únicament del desig del ciutadà sinó que s’haurà de fer en un procés com han fet tots els altres estats que la integren, en aquesta pregunta, paradoxalment, no queda clar allò que en realitat és el motiu del referèndum, és a dir, quina relació volem els catalans amb la resta de l’Estat espanyol.



Però els dubtes no acaben aquí. Un altre: Qui té dret a decidir?”. Al marge de la legalitat vigent, el sentit comú diu que el dret a decidir el futur d’un mateix és precisament d’aquest, i no d’altres. Fent el símil amb una relació sentimental queda ben clar: un dels dos se separa quan vol i no espera a que la parella hi estigui d’acord. La llei és la que és, però no té sentit que un gallec o un extremeny decideixin el meu futur. Tot i així, què passa amb les Illes Balears, o la Catalunya Nord, per exemple? Jo no tinc clara la resposta. Però el que sí sé és que, per exemple, la nostra televisió pública nacional(ista) porta dècades integrant aquests territoris en el nostre imaginari col•lectiu a través de reportatges, telenotícies o els espais de predicció meteorològica. I ara no em sembla molt just que quedin al marge de tota discussió.



I ara farem allò que tant els hi agrada als del programa de Els matins de TV3: anem a parlar de futuribles. El primer: imaginem que es fa el referèndum i el 55% dels catalans opten per la independència. Llavors què farem? Dit d’una altra manera, què necessitaria el camí de la ruptura amb la resta de l’Estat, una majoria simple o una qualificada? En quin percentatge?.

El segon: el referèndum seria vinculant o consultiu?

El tercer: si la majoria votés a favor però hi hagués municipis en què el percentatge de vots en contra fos majoritari, podrien mantenir la integració a Espanya o, per contra, no tindrien “dret a decidir”?

El quart: suposem ara que el resultat de la consulta dóna una majoria de No’s a la independència. Quan podrien els independentistes tornar a convocar un referèndum: al cap d’un any, de cinc, de deu...?

I així podríem omplir unes quantes pàgines. Amb tots els interrogants oberts, però, seria un error pensar que la consulta no té sentit. En té mentre els partits polítics que tinguin majoria, a través de la legitimitat que els hi han donat els seus votants, el vulguin celebrar. Això no obstant, no és vàlid enganyar i manipular descaradament els ciutadans a través de consultes amb preguntes ambigües. Tampoc ho és justificar la consulta mitjançant l’enaltiment del nacionalisme amb discursos demagògics omplint-se la boca de Catalunya, de llibertat, de poble unit que ha de caminar en una sola direcció...

Fer una consulta és una cosa molt seriosa; s’ha d’explicar molt bé als ciutadans què poden escollir i quines són les regles del joc. Quines són les conseqüències i quins escenaris ens trobarem en cas que la consulta se celebri. I s’ha de garantir que els catalans puguin exercir el seu dret a vot sense coaccions ni manipulacions, així com també animar-los a fer-ho amb el cap i no amb les vísceres. Prescindim de discursos buits de contingut i fets amb l’estómac. Els ciutadans necessitem més política i menys populisme.