dimecres, 14 de novembre de 2012

A qui votaries, a la puta o a la Ramoneta?

S’ha acabat. Després de molts anys d’una vida doble, fer-li el joc al votant amb la puta i a la Ramoneta ja és història. Formen part del passat, de quan encara es podia intentar arribar a acords amb la Moncloa per ampliar l’autonomia de Catalunya. Però ara que Madrid ha tancat les portes a una possible negociació d’un nou Pacte Fiscal, la via de l’entesa amb l’Estat espanyol està esgotada i el president de la Generalitat, encapçalant el sentiment de la manifestació històrica de l’11 de setembre, ha decidit deixar-se d’ambigüitats i tirar pel dret. Així que - assegura el president Mas -, ja ha escollit amb quina de les dues dones es presenta a les properes eleccions. Però quina serà l'afortunada? Esbrinem-ho.



Fem-ho possible és el flamant lema de campanya de CiU. Quan  llegeixo aquesta expressió, immediatament se m’acut respondre: i tant! Fem-ho possible! Sona motivador i excitant. Però el què?
Perquè si no saps què vols fer possible, llavors fer-ho possible es gairebé impossible.




La resposta a la pregunta del què te la donen els convergents en la propaganda electoral que t’envien a casa: “fem possible una consulta al poble de Catalunya perquè pugui decidir lliurement i democràtica el seu futur”.

Una frase engrescadora, plena de conceptes il•lusionants: llibertat, decidir, democràcia, futur...uau. D’acord. Però anem a pams. Respecte la consulta, teòricament és una gran passa en democràcia. Tothom hauria de poder decidir el seu futur. Qui hi pot estar en contra? Tothom té dret a ser consultat. La transcendència de la consulta, però, quedarà determinada per la pregunta que es faci a la ciutadania. Posaré un exemple. Si un fa una consulta amb la pregunta: Vostè desitja que els catalans agafin el primer vol a Londres i vagin a servir cafès?”, d’alguna manera està preguntant sobre el futur dels catalans. Però tant si la majoria és pels que estan a favor com si ho és pels que en són contraris, la veritat és que el nostre futur no quedarà marcat per aquesta consulta. En canvi, si la pregunta és: “Vostè desitja que Catalunya s’independitzi de la resta de l’estat espanyol?”, doncs tot i que també s’està consultant a la població sobre el seu futur, estarem d’acord que aquesta segona pregunta és la que realment pot determinar les properes dècades o fins i tot segles de la societat catalana.

                              
                                                      

De moment, sabem que el president Mas té moltes ganes de fer-nos una consulta als catalans, però no ens ha dit quina. I arribarem al dia de les eleccions i votarem sense saber-la. L’únic que ens va fer arribar fa un parell de mesos és una proposta que, quan la va formular, li va caure un allau de crítiques tan immens que lògicament va desaparèixer del seu discurs. Recordareu que aquella proposta era: “Desitja vostè que Catalunya sigui un nou estat de la UE?”, una pregunta que s’assembla més a la dels cafès que no pas a la de la independència. D’una banda, obvia que Catalunya formi part de la UE és una decisió de la UE i no nostra; i de l’altra, no resol la qüestió essencial de l’origen de la pregunta: quina relació hi ha d’haver entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol.

Parlen d’Estat propi. També li diuen procés d’emancipació nacional. Tot menys independència. Per què no diuen que volen la independència de Catalunya respecte de l’estat espanyol? Per què no diuen que volen una Catalunya separada i diferenciada completament d’Espanya? O és que potser alguns no la volen, com el senyor Duran i Lleida? No poden concretar a què es refereixen quan parlen d’Estat propi? Quin és el model: Puerto Rico? Massachusetts? Alemanya?.




La resposta la trobem en l’epicentre de la campanya electoral de l’eslògan de CiU:  la voluntat d’un poble” i en les paraules del president Mas. “Anirem tant lluny com vulgui el poble de Catalunya”. L’eslògan amaga una estratègia perspicaç. Si la resta de partits han assumit que en campanya ens han d’explicar quin és el seu model de país (ERC o Solidaritat la independència; el PSC i ICV el federalisme; el PP i Ciutadans una Catalunya espanyola), CiU, que curiosament es va apuntar l’èxit de la manifestació de l’11 de setembre, ha optat per canviar l’ordre de factors, que en aquest cas sí altera el producte. Així, la màxima que segueixen els altres partits és: si vols un determinat model de país, vota’m que jo el represento. CiU, en canvi, trasllada el missatge a l’inrevés: “tu primerament vota’m que jo després ja faré el model de país que tu em diguis”. Com deia en Mas, “anirem tan lluny com ho digui el poble”. Brillant com a mecanisme de manipulació comunicativa però poc honest i buit de contingut real.

                                                        

Efectivament, l’estratègia va en detriment de l’eslògan “La voluntat d’un poble” i el converteix en un missatge-mòmia: impactant per fora però buit per dins. Perquè així no es pot conèixer la voluntat d’un poble. En termes generals, bàsicament hi ha dos maneres de conèixer la voluntat d’un poble: en eleccions o fent-li una consulta. En el primer cas, el votant ha de poder triar entre diferents models. Però per fer-ho, necessita distingir entre uns i altres, saber reconèixer els límits de cadascun i haver entès clarament la seva estructura interna per triar amb quin se sent més identificat o còmode. I en el segon cas, es pot saber la voluntat d’un poble a través de la consulta, però ha de ser una consulta clara que no pugui dur a errors d’interpretació al consultant, sense ambigüitats i que resolgui el conflicte que ha originat la pregunta.



Convergència i Unió no compleix ni una ni l’altra; “la voluntat d’un poble” és una cortina de fum per tapar que no la volen conèixer sinó manipular.

Se’m dirà que els altres partits polítics també tenen uns programes electorals plens d’ambigüitats que tan sols busquen l’estratègia per recollir el major nombre de vots. I tindreu raó, però és que qui ha posat en l’epicentre del debat polític la relació entre l’estat espanyol i Catalunya ha estat CiU, i deixa estupefacte que sigui l’únic partit que no s’ha definit clarament al respecte.

Per acabar, per tant, i per respondre a la pregunta inicial de quina de les dues dones ha triat el president Mas per a què l' acompanyi a les properes eleccions, si la puta o la Ramoneta, em temo que ni el president, ni Duran i Lleida ni Convergència i Unió han canviat gens: aniran de bracet amb una i la contrària per si les mosques. Convé que ho sapiguem a l’hora d’anar a votar.