dimecres, 14 de novembre de 2012

A qui votaries, a la puta o a la Ramoneta?

S’ha acabat. Després de molts anys d’una vida doble, fer-li el joc al votant amb la puta i a la Ramoneta ja és història. Formen part del passat, de quan encara es podia intentar arribar a acords amb la Moncloa per ampliar l’autonomia de Catalunya. Però ara que Madrid ha tancat les portes a una possible negociació d’un nou Pacte Fiscal, la via de l’entesa amb l’Estat espanyol està esgotada i el president de la Generalitat, encapçalant el sentiment de la manifestació històrica de l’11 de setembre, ha decidit deixar-se d’ambigüitats i tirar pel dret. Així que - assegura el president Mas -, ja ha escollit amb quina de les dues dones es presenta a les properes eleccions. Però quina serà l'afortunada? Esbrinem-ho.



Fem-ho possible és el flamant lema de campanya de CiU. Quan  llegeixo aquesta expressió, immediatament se m’acut respondre: i tant! Fem-ho possible! Sona motivador i excitant. Però el què?
Perquè si no saps què vols fer possible, llavors fer-ho possible es gairebé impossible.




La resposta a la pregunta del què te la donen els convergents en la propaganda electoral que t’envien a casa: “fem possible una consulta al poble de Catalunya perquè pugui decidir lliurement i democràtica el seu futur”.

Una frase engrescadora, plena de conceptes il•lusionants: llibertat, decidir, democràcia, futur...uau. D’acord. Però anem a pams. Respecte la consulta, teòricament és una gran passa en democràcia. Tothom hauria de poder decidir el seu futur. Qui hi pot estar en contra? Tothom té dret a ser consultat. La transcendència de la consulta, però, quedarà determinada per la pregunta que es faci a la ciutadania. Posaré un exemple. Si un fa una consulta amb la pregunta: Vostè desitja que els catalans agafin el primer vol a Londres i vagin a servir cafès?”, d’alguna manera està preguntant sobre el futur dels catalans. Però tant si la majoria és pels que estan a favor com si ho és pels que en són contraris, la veritat és que el nostre futur no quedarà marcat per aquesta consulta. En canvi, si la pregunta és: “Vostè desitja que Catalunya s’independitzi de la resta de l’estat espanyol?”, doncs tot i que també s’està consultant a la població sobre el seu futur, estarem d’acord que aquesta segona pregunta és la que realment pot determinar les properes dècades o fins i tot segles de la societat catalana.

                              
                                                      

De moment, sabem que el president Mas té moltes ganes de fer-nos una consulta als catalans, però no ens ha dit quina. I arribarem al dia de les eleccions i votarem sense saber-la. L’únic que ens va fer arribar fa un parell de mesos és una proposta que, quan la va formular, li va caure un allau de crítiques tan immens que lògicament va desaparèixer del seu discurs. Recordareu que aquella proposta era: “Desitja vostè que Catalunya sigui un nou estat de la UE?”, una pregunta que s’assembla més a la dels cafès que no pas a la de la independència. D’una banda, obvia que Catalunya formi part de la UE és una decisió de la UE i no nostra; i de l’altra, no resol la qüestió essencial de l’origen de la pregunta: quina relació hi ha d’haver entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol.

Parlen d’Estat propi. També li diuen procés d’emancipació nacional. Tot menys independència. Per què no diuen que volen la independència de Catalunya respecte de l’estat espanyol? Per què no diuen que volen una Catalunya separada i diferenciada completament d’Espanya? O és que potser alguns no la volen, com el senyor Duran i Lleida? No poden concretar a què es refereixen quan parlen d’Estat propi? Quin és el model: Puerto Rico? Massachusetts? Alemanya?.




La resposta la trobem en l’epicentre de la campanya electoral de l’eslògan de CiU:  la voluntat d’un poble” i en les paraules del president Mas. “Anirem tant lluny com vulgui el poble de Catalunya”. L’eslògan amaga una estratègia perspicaç. Si la resta de partits han assumit que en campanya ens han d’explicar quin és el seu model de país (ERC o Solidaritat la independència; el PSC i ICV el federalisme; el PP i Ciutadans una Catalunya espanyola), CiU, que curiosament es va apuntar l’èxit de la manifestació de l’11 de setembre, ha optat per canviar l’ordre de factors, que en aquest cas sí altera el producte. Així, la màxima que segueixen els altres partits és: si vols un determinat model de país, vota’m que jo el represento. CiU, en canvi, trasllada el missatge a l’inrevés: “tu primerament vota’m que jo després ja faré el model de país que tu em diguis”. Com deia en Mas, “anirem tan lluny com ho digui el poble”. Brillant com a mecanisme de manipulació comunicativa però poc honest i buit de contingut real.

                                                        

Efectivament, l’estratègia va en detriment de l’eslògan “La voluntat d’un poble” i el converteix en un missatge-mòmia: impactant per fora però buit per dins. Perquè així no es pot conèixer la voluntat d’un poble. En termes generals, bàsicament hi ha dos maneres de conèixer la voluntat d’un poble: en eleccions o fent-li una consulta. En el primer cas, el votant ha de poder triar entre diferents models. Però per fer-ho, necessita distingir entre uns i altres, saber reconèixer els límits de cadascun i haver entès clarament la seva estructura interna per triar amb quin se sent més identificat o còmode. I en el segon cas, es pot saber la voluntat d’un poble a través de la consulta, però ha de ser una consulta clara que no pugui dur a errors d’interpretació al consultant, sense ambigüitats i que resolgui el conflicte que ha originat la pregunta.



Convergència i Unió no compleix ni una ni l’altra; “la voluntat d’un poble” és una cortina de fum per tapar que no la volen conèixer sinó manipular.

Se’m dirà que els altres partits polítics també tenen uns programes electorals plens d’ambigüitats que tan sols busquen l’estratègia per recollir el major nombre de vots. I tindreu raó, però és que qui ha posat en l’epicentre del debat polític la relació entre l’estat espanyol i Catalunya ha estat CiU, i deixa estupefacte que sigui l’únic partit que no s’ha definit clarament al respecte.

Per acabar, per tant, i per respondre a la pregunta inicial de quina de les dues dones ha triat el president Mas per a què l' acompanyi a les properes eleccions, si la puta o la Ramoneta, em temo que ni el president, ni Duran i Lleida ni Convergència i Unió han canviat gens: aniran de bracet amb una i la contrària per si les mosques. Convé que ho sapiguem a l’hora d’anar a votar.

dilluns, 5 de novembre de 2012

Què tenim dret a decidir?

Des que el rei Artur va tornar de Madrid eixugant-se les llàgrimes amb els papers mullats del pacte fiscal i proclamant que no hi havia més remei que optar pel camí sobiranista, a Catalunya hem convertit en trending topic l’expressió “Dret a decidir”.

Els mitjans de comunicació i la majoria de la classe política catalana han contribuït decisivament en la causa quan han omplert pàgines i discursos sobre aquest dret, com si de cop fos innegociable, com si de cop haguessin pres la píndola vermella de Matrix i haguessin vist la verdadera realitat: el dret a decidir quin futur volen els catalans és del poble català, i la millor manera de fer-ho és celebrant un referèndum.


I certament aquesta és una afirmació difícil de contradir. Qui es pot negar a què qualsevol persona o comunitat pugui decidir lliurement què vol fer en el futur? Només els quatre pesadets de sempre de l’Espanya més grisa i franquista s’hi poden oposar frontalment amb l’argument de la indissoluble unitat de la nació espanyola. No val la pena rebatre sentències tan poc elaborades.


El que sí és interessant, però, és aprofundir en certes qüestions sobre el dret a decidir que sovint han quedat amagades entre tanta bandera estelada i discursos elaborats per tocar la fibra. Per exemple, la més òbvia i segurament més important: “Què tenim dret a decidir?” La resposta, en aquest cas, recaurà sobre la pregunta que es pugui fer en un futur referèndum. Així, no és el mateix preguntar: “desitja vostè la independència de la resta de l’estat espanyol?” que, fer-ho en aquests termes: “Desitja vostè que Catalunya sigui un nou Estat de la UE?”, la pregunta proposada pel rei Artur. No cal tenir un cervell privilegiat per entendre que en el primer cas la resposta és, literalment, independència si o independència no, i en el segon...doncs no se sap ben bé què, perquè al marge que seria lògic pensar que l’entrada a la Unió Europea no dependrà únicament del desig del ciutadà sinó que s’haurà de fer en un procés com han fet tots els altres estats que la integren, en aquesta pregunta, paradoxalment, no queda clar allò que en realitat és el motiu del referèndum, és a dir, quina relació volem els catalans amb la resta de l’Estat espanyol.



Però els dubtes no acaben aquí. Un altre: Qui té dret a decidir?”. Al marge de la legalitat vigent, el sentit comú diu que el dret a decidir el futur d’un mateix és precisament d’aquest, i no d’altres. Fent el símil amb una relació sentimental queda ben clar: un dels dos se separa quan vol i no espera a que la parella hi estigui d’acord. La llei és la que és, però no té sentit que un gallec o un extremeny decideixin el meu futur. Tot i així, què passa amb les Illes Balears, o la Catalunya Nord, per exemple? Jo no tinc clara la resposta. Però el que sí sé és que, per exemple, la nostra televisió pública nacional(ista) porta dècades integrant aquests territoris en el nostre imaginari col•lectiu a través de reportatges, telenotícies o els espais de predicció meteorològica. I ara no em sembla molt just que quedin al marge de tota discussió.



I ara farem allò que tant els hi agrada als del programa de Els matins de TV3: anem a parlar de futuribles. El primer: imaginem que es fa el referèndum i el 55% dels catalans opten per la independència. Llavors què farem? Dit d’una altra manera, què necessitaria el camí de la ruptura amb la resta de l’Estat, una majoria simple o una qualificada? En quin percentatge?.

El segon: el referèndum seria vinculant o consultiu?

El tercer: si la majoria votés a favor però hi hagués municipis en què el percentatge de vots en contra fos majoritari, podrien mantenir la integració a Espanya o, per contra, no tindrien “dret a decidir”?

El quart: suposem ara que el resultat de la consulta dóna una majoria de No’s a la independència. Quan podrien els independentistes tornar a convocar un referèndum: al cap d’un any, de cinc, de deu...?

I així podríem omplir unes quantes pàgines. Amb tots els interrogants oberts, però, seria un error pensar que la consulta no té sentit. En té mentre els partits polítics que tinguin majoria, a través de la legitimitat que els hi han donat els seus votants, el vulguin celebrar. Això no obstant, no és vàlid enganyar i manipular descaradament els ciutadans a través de consultes amb preguntes ambigües. Tampoc ho és justificar la consulta mitjançant l’enaltiment del nacionalisme amb discursos demagògics omplint-se la boca de Catalunya, de llibertat, de poble unit que ha de caminar en una sola direcció...

Fer una consulta és una cosa molt seriosa; s’ha d’explicar molt bé als ciutadans què poden escollir i quines són les regles del joc. Quines són les conseqüències i quins escenaris ens trobarem en cas que la consulta se celebri. I s’ha de garantir que els catalans puguin exercir el seu dret a vot sense coaccions ni manipulacions, així com també animar-los a fer-ho amb el cap i no amb les vísceres. Prescindim de discursos buits de contingut i fets amb l’estómac. Els ciutadans necessitem més política i menys populisme.