divendres, 30 de desembre de 2011

Majoria absoluta, masclisme absolut

Si hi ha quelcom més incomprensible que un treballador voti al Partit Popular, és que ho faci una treballadora. Per obrera i per dona. Efectivament, és tradicional que el PP deixi anar una ferum a masclisme heretat de la dictadura feixista de Franco força accentuada. I per si de cas algú ho dubtava o encara es creia allò de la dreta moderada, sempre apareix un il•luminat que s’encarrega de recordar-nos que no, que la dreta és la mateixa de sempre.

Aquesta vegada fou el torn d’Ana Mato, la nova ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Deixant de banda que el seu Ministeri barreja tres temàtiques trascendentals que requeririen cadascuna d’elles d'una cartera pròpia i un pressupost digne, cosa que no tenen, les seves paraules per mitjà d’un nota difosa són tota una declaració d’intencions.


També podeu veure el document aquí.

Fins a tres vegades es repeteix l’expressió “violència en l’entorn familiar”, una en el títol i dues en el text. Segur que hi ha qui, innocentment, creurà que es pot dir així o aixà, però que al cap i a la fi tots es refereixen al mateix. Jo tinc dubtes que els termes que s’usaven fins ara, “violència de gènere” o “violència masclista” siguin els idonis per posar nom a la lacra de la violència contra les dones. Però del que sí que n'estic segur és que “violència en l’entorn familiar” és el pitjor de tots els que es podia escollir; una expressió ambigua, opaca i tan inadequada que podria abastar des d’una baralla entre germans fins a una batalla de llançament de cacahuets entre familiars durant el dinar de Nadal.

Seriosament, és totalment absurd. I denota una ignorància absoluta davant un problema que, només enguany, ja s’ha endut la vida de 59 dones. Però el pitjor de tot no és la ignorància, sinó que l’expressió té tota la intenció política i correspon a la dreta més arcaica, casposa i retrògrada d’una Espanya que a molts ens agradaria oblidar. Fa referència a aquells mal anomenats antics valors de la societat de l’aparença, de la falsa educació, portant a l’extrem allò de “la roba bruta es neteja a casa”. I situa l’home en l’epicentre de la societat mentre la dona ha de complir un paper secundari. Tot, per cert, molt relacionat (sempre van ben agafadets de la mà) amb la manera de fer de l’Església quan amaga els centenars de casos de pederàstia que ha protagonitzat en la història i relega la dona a un paper servicial.

Que ningú no s’enganyi: els valors de la dreta verdadera suposen la superioritat de l’home envers la dona, la preponderància de l’aparença encara que això impliqui oblidar-se dels drets humans més elementals i la imposició de la família tradicional per sobre de qualsevol altra tipus d’unió o convivència.

I paciència perquè això no ha fet res més que començar. Penseu que a part de la primera pífia de la ministra d’Igualtat, el PP també s’ha retratat en el nomenament de la nova alcaldessa de Madrid, la flamant autora d’aquella frase: “la Cenicienta se trata de un ejemplo para nuestra vida por los valores que representa. Recibe los malos tratos sin rechistar, y busca consuelo en el recuerdo de su madre” (11/06/01). Aquí podreu llegir més perles d’una dona que ha aconseguit situar-se a l’alçada del seu marit Aznar, cosa que no era gens fàcil.

Els últims exemples penosos del masclisme popular els tenim, d'una banda, en el recent discurs d’investidura de Mariano Rajoy com a president del Govern, que no es va dignar en cap moment a dedicar ni una sola paraula a la lluita contra la violència cap a les dones; i de l'altra, en les grans retallades que la presidenta del PP de Castilla-La Mancha, Dolores de Cospedal, ha aplicat a les partides de protecció a les víctimes d’aquella Comunitat.

El panorama és desolador. La sensació és que anem enrere enlloc d’avançar, que la majoria absoluta que van aconseguir els populars se’ls hi ha pujat de tal manera al cap que ens volen imposar la seva societat classista i masclista sense embuts. I haurem d’alçar la veu per dir que no ho permetrem.