divendres, 29 de juliol de 2011

TV3, la seva

Una de les coses que no es valora de l'etapa en el govern català del Tripartit (n'hi ha més) és que en cap moment va voler instrumentalitzar els mitjans de comunicació públics de Catalunya Ràdio i TV3. No hi ha proves que ho intentés i encara menys que ho aconseguís. Ben al contrari, l'herència de control antidemocràtic de la ràdio i la televisió pública dels actors principals del pujolisme va continuar en vigor malgrat coincidir amb l'era de dos presidents socialistes: Maragall i Montilla.

I avui que la dreta catalana ha conquerit de nou els dos costats de la plaça Sant Jaume, sembla que les pràctiques absolutistes d'unionistes i convergents estan més vives que mai. El control obsessiu de la informació ha estat tradicionalment característic de la dreta, i la dreta catalana no n'és una excepció. Prova rotunda i irrevocable d'això és com s'han abordat dues qüestions de plena actualitat en els dos mitjans públics citats: el 15M (i les acampades) i les retallades socials del govern de Mas.


Així és. Referent a la qüestió dels Indignats i les seves manifestacions, la cobertura de TV3 (via informatius i el programa “Els matins de TV3”, del Josep Cuní) ha estat indignant. No em molestaré en detallar amb precisió cadascuna de les vegades que la cadena de televisió va intentar desgastar o desprestigiar el moviment i rebaixar-ne al màxim la seva popularitat. Però escoltar l'anàlisi populista de la cridanera periodista Pilar Rahola sobre un desallotjament a plaça Catalunya que evidentment no va viure (jo sí que hi era); sentir com en els informatius varen repetir fins a la sacietat que en les assamblees d'acampades els participants no es posaven d'acord i que no tenien unes propostes clares (com si fos tan fàcil!), o veure la felicitat del Cuní i els seus sequaços (altrament dits tertulians) el dia dels incidents al Parlament, va ser, com a mínim, profundament ofensiu i poc seriós.

El dia dels fets al parc de la Ciutadella, els homo-sapiens tertulianis (són una espècie ben diferenciada; un altre dia en parlarem), a part de demanar insistentment i amb un cert descontrol emocional l'ús de la força per part dels Mossos d'Esquadra (rectifico, tots deien textualment “ús democràtic de la força”, com si dient-ho així evitessin anar a l'infern), també van repetir una vegada i una altra que els indignats “havien perdut totes les raons que podien tenir” després d'aquells incidents. I així, amb un obrir i tancar d'ulls, tot un moviment sorgit de l'esforç dels ciutadans, incomparable en força i extensió amb cap altre de les últimes dècades, va quedar totalment sentenciat i demonitzat.


Pel que fa al tema de les retallades, la qüestió és encara més vergonyosa. El meu argument se soté en una pregunta ben senzilla: heu sentit alguna persona (de la casa o entrevistada) que, tan a TV3 o Catalunya Ràdio hagi qüestionat les retallades en sí? Cap? Doncs jo tampoc. N'hi trobareu que han explicat que la tisorada s'ha de fer més en un sector que en altres, més així o més aixà, però es dóna per segur (ho han convertit en un dogma) que la retallada s'ha de practicar i és l'única mesura possible per reduir el dèficit del país. Visca el pensament únic!

Afortunadament hi ha vida després de la Corporació Catalana i evidentment existeixen altres mesures per acomplir el mateix objectiu: bàsicament incrementar els ingressos de l'Estat, via un augment dels impostos, especialment a les rentes més altes, combatre el frau fiscal, fiscalitzar el poder financer etc.

Però allò que és trist i inadmissible és que aquestes i altres alternatives no s'expliquin (la pluralitat d'opinions i ideologies en els mitjans públics és un dret del ciutadà que els paga) i simplement es reprodueixi el dogma neoliberal que les retallades són l'única sortida possible a la crisi.

L'exemple més clar i grotesc el tenim en la figura de l'economista ultraliberal Xavier Sala i Martín, que gaudeix d'un espai en el programa de tarda de La Nostra “Divendres” en el qual explica amb total impunitat que el desmantellament o reducció de l'Estat del Benestar són imprescindibles. Ironies de la vida, per dir-ho cobra del mateix Estat del Benestar. I sense debat. Entra a plató, dóna la seva classe d'economia neoliberal i se'n va. I aquí ningú no es queixa.


En definitiva, és indignant i injust que una televisió que paguem amb els nostres impostos, amb la qual hem crescut amb una programació de qualitat a través dels primers telenotícies, de mítiques séries com "Magnum", "Hotel Fowlty", "l'Escurçó Negre", de les catalanes "Oh Europa", "La memòria dels Cargol", de les aventures dels Barrufets, en Goku o el Doctor Slump, que tan bona feina ha fet per ajudar a la normalització de la nostra llengua i per formar-nos, amb els reportatges de qualitat del prestigiós "30 minuts" o "La nit al dia" (Mònica Terrbas: què estem fent?), o amb programes d'humor de la talla del Buenafuente o ara els "Crackòvia" i "Polònia", i un llarguíssim etc. que no m'hi cabria en aquest escrit, no sigui capaç de reflectir la pluralitat d'ideologies i opinions que existeixen a la societat catalana.

I mentre això sigui així i mal em pesi, continuaré pensant el mateix que ara: que TV3 no és la meva, sinó la d'ells, els de sempre, els poderosos.

dimecres, 20 de juliol de 2011

Ciutadans crítics, premsa de qualitat

Una de les conseqüències positives del 15M i derivats que jo he percebut en el meu entorn és un increment substancial del nombre de persones que, sobretot després d'assistir atònitament a la parcial i demagògica cobertura mediàtica del desallotjament de la plaça de Catalunya a Barcelona, es miren els mitjans de comunicació amb uns altres ulls.

Des de sempre, la meva impressió és que, a grosso modo i deixant de banda els professionals de la informació, hi ha hagut dos grups de persones en aquest sentit: una minoria de gent que encara es creu fil per randa allò que es diu a diaris, ràdios o a la televisió (tots els coneixem; són aquells que per elevar un argument a la categoria d'inqüestionable, afirmen: "doncs ho han dit al telenotícies...", com si fos qui sap què), i d'altra banda, una majoria escèptica i incrèdula que, ben al contrari, no es creu res. Són els que pensen que els mitjans no expliquen notícies sinó que només menteixen segons els seus interessos, de manera que perden tot l'interès per saber què diuen i acaben convertits en desinformats convençuts.


El tercer i nou grup (en termes generals, els crítics sempre han existit), consisteix en un gran nombre de persones interessades en com els mitjans transmeten les notícies -perquè donen prioritat a unes respecte d'altres, amb quins criteris s'elaboren els informatius, quins titulars s'escullen en detriment d'altres, en què es diferencia un canal o diari respecte la competència, etc.-. A més, estan preparats per qüestionar-ne els criteris i, en moltes ocasions, s'esforcen en la recerca d'informació alternativa a la que difonen els mass media. Així permeten, de retruc, que la contrainformació surti de l'armari i tingui ressò, circumstància que es dóna especialment en les xarxes socials.

I precisament aquesta és la clau: democratitzar la informació. No es tracta d'empassar-se tot el que ens diuen ni acabar escèptics totals o incrèduls militants. La responsabilitat dels ciutadans inclou fiscalitzar aquells que, en origen, tenien la funció de vigilar d'aprop el poder i els poderosos: els periodistes. Ser ciutadà hauria de significar qüestionar totes les "veritats" que t'arriben, malgrat aquesta sigui una tasca esgotadora i un corri el perill de caure en el relativisme absolut.


Ni tots els mitjans són iguals ni tots els periodistes són uns venuts. Això sí, la tendència actual a la unifomitat informativa (indispensable per fomentar el pensament únic) és un perill real i una amenaça a la llibertat. I si els deixem fer, l'equació és tan senzilla com perversa: 1 polític + 1a roda de premsa = 1a idea reproduïda als mitans (periodisme de declaracions)= pensament únic.

És per això que els professionals hem de democratitzar la informació, aconseguir que sigui heterogènia, veraç, contrastada, elaborada per periodistes independents i no per polítics o empreses, i en la qual quedi reflectida la pluralitat d'ideologies que hi ha a la societat.

Però és un objectu que mai no podrem assolir sense l'ajuda del ciutadà crític i interessat en saber què passa; que vulgui anar una mica més enllà de la primera impressió i que cada vegada que li arriba una veritat absoluta, un dogma, se li encengui la llum vermella d'alarma i la qüestioni amb les eines de què disposi.

Pulitzer va dir a principi del segle passat que un país i la seva premsa tenen camins paral·lels, que "avançaran o cauran junts". L'afirmació no pot ser més actual; o ho fem entre tots o la patacada serà pitjor del que ja és avui, que no és poca cosa.