dimarts, 7 de juny de 2011

Cap on vas, 15M?

Avís: aquest és un article d'opinió personal, que no vol ni pot representar el 15M ni cap dels moviments que se'n deriven.

Ara que una gran part de la població de l'estat espanyol reconeix tenir simpatia pel moviment del 15M i una immensa majoria considera que els indignats tenen raó d'estar-ho (així ho diuen les enquestes), urgeix decidir cap on va el moviment i com gestionar aquesta agitació social en contra del sistema imperant i de les polítiques neoliberals que s'apliquen actualment.

Òbviament són idees que ja fa dies i setmanes s'estan debatent en les comissions i assamblees de les diferents acampades. I ja s'han pres algunes decisions al respecte.

Des d'aquí destaco una sèrie de qüestions que em semblen rellevants:

1. NO CONVERTIR EL MOVIMENT EN UN PARTIT POLÍTIC.
Com ja s'ha dit repetidament, aquest ha de ser un moviment de denúncia i de propostes. És un moviment social (i plenament democràtic) que, com deia abans, compta amb la simpatia d'una majoria. Derivar-lo cap a un partit polític el convertiria en un blanc fàcil per a tots aquells que el volen instrumentalitzar i perdria base social, a més de dividir encara més l'espectre polític de l'esquerra. Ben al contrari, crec que el seu objectiu primordial ha de ser convertir-se en un grup de pressió dels partits polítics ja existents, especialment progressistes, perquè escoltin i incloguin les seves propostes en els seus programes electorals i posteriorment les compleixin.

2. ABANDONAR LES ACAMPADES PERMANENTS.
Les acampades tal i com les coneixem fins ara, representades en primer lloc per la plaça del Sol però també per la plaça Catalunya i altres de la resta de l'Estat, han resultat immensament útils per donar forma a la resposta d'indignació de la societat i per aconseguir-ne un ressò mediàtic important. Però actualment ja no tenen sentit per diverses raons, la principal és que gairebé un mes després del 15M ja no és notícia que un grup de persones dormi en tendes de campanya enmig d'una plaça. Això no vol dir que no es puguin reutilitzar aquests espais com a zones de reunió i altres activitats de dia. Però allargar les acampades per se no té sentit i pot crear una impressió contrària a la desitjada en la resta de ciutadans, que a la llarga ho poden veure com una okupació molesta de l'espai públic. I de fet, això ja està passant.


3. DERIVAR LA INDIGNACIÓ ALS BARRIS.
És una altra mesura que és fàcil de dir però difícil de fer. Sembla que a Madrid la idea ha quallat més i que a Barcelona hi ha més entrebancs, i tinc la impressió que a ciutats més petites les dificultats també hi seran presents. Es tractaria de crear grups d'actuació veinal on existeixi l'oportunitat d'afrontar problemes ben concrets i localitzats (a través de casals socials, per exemple). En realitat, les xarxes locals ja existeixen. Únicament caldria fomentar que els indignats busquin la millor manera d'associar-se i prendre iniciatives en zones reduïdes sense perdre de vista els objectius generals del moviment.

4. POTENCIAR L'ORGANITZACIÓ DEL 15M A NIVELL ESTATAL I GLOBAL.
Respectant l'enorme varietat de propostes entre uns i altres (això és democràcia), la idea és evitar al màxim les idees contradictòries entre els indignats d'un territori i els d'un altre. Però per arribar a aquest nivell d'organització és absolutament necessària l'existència de líders o, si es vol, representants. No se'ls ha de tenir por: els representants han de ser portaveus de les decisions que s'han pres col·lectivament. I quan es reuneixin entre ells, han de ser capaços de posar-les en conjunt. El mateix passa a escala global: hi ha un moviment que reclama més democràcia tant en països provinents de dictadures com en països occidentals. De la comunicació entre tots ells en dependrà la força del moviment.

5. POTENCIAR LA DIFUSIÓ DEL SEU MISSATGE.
Fins ara s'ha aconseguit en bona mesura informar a la població sobre les iniciatives derivades del 15M. Qui més qui menys coneix les pàgines web de les diverses acampades, de Democracia real Ja! o altres. I al Facebook i al Twitter proliferen les notícies relacionades amb aquesta temàtica. Però si parlem dels mitjans de comunicació tradicionals (hem d'entendre que encara hi ha moltes persones d'una certa edat que no usen internet i encara menys per informar-se) llavors constatem una mancança en aquest sentit. Per això s'ha d'animar a totes les comissions de comunicació de les acampades i altres responsables a participar en els programes de televisió o de ràdio i en la premsa, encara que sigui en els espais que hi ha per l'espectador/oïent/lector. La seva veu s'ha de sentir. La clau de l'èxit d'una bona propaganda és aconseguir expressar-se en els mitjans de comunicació de màxima difusió, partidaris o no del moviment.

6. MANTENIR L'ESSÈNCIA DEL 15M I AGITAR LA MOBILITZACIÓ SOCIAL.
L'evolució del moviment és tan necessària com també ho és el fet de no oblidar-ne les seves arrels. L'essència del 15M és la demanda d'una democràcia real. Volem exercir el poder que ens pertoca en una societat democràtica. Així de senzill. Aquest és el principi a partir del qual s'ha d'enfocar el futur. D'altra banda, continuar removent consciències, conservar el caliu de l'agitació social i canalitzar-lo a través de manifestacions i altres tipus de mobilitzacions també esdevindrà imprescindible.


7. NODRIR D'INTEL·LECTUALS I ARTISTES DE RENOM EL MOVIMENT.
Ja s'està fent, però és una iniciativa que s'ha de potenciar. És positiu en tots els aspectes: d'una banda, dóna credibilitat al moviment social, a part de pujar la moral de tots els indignats; i de l'altra, s'aconsegueix garantir la presència en els mitjans de comunicació de gran impacte.

8. VALENTIA A L'HORA D'ABORDAR QÜESTIONS ESPINOSES.
Una de les inquietuds present en el sí dels acampats és que apareixin propostes dins mateix d'aquests grups que puguin trencar la cohesió del moviment. Ha passat ja en el debat a plaça Catalunya sobre la necessitat d'incloure o no la proposta del dret a l'autodeterminació del poble català. El més assenyat és afrontar el debat sense por i de cara, però també des d'una actitud constructiva i raonant amb el cap i no des de les vísceres.

Per acabar: si tot això s'aconsegueix, s'hauran assolit les dues condicions que mereix el 15M: el reclam de més democràcia des d'un esperit democràtic i la permanència tant de la cohesió com de la il·lusió dels indignats. Que així sigui!