divendres, 27 de maig de 2011

Crònica des de plaça Catalunya (II): el desallojament

Jo he arribat a plaça Catalunya sobre les 11.00h del matí.




En aquell moment la unitat d'Antiavalots dels Mossos d'Esquadra ja havia format dos cordons policials de manera que les persones que hi havia a la plaça quedaven tancades a l'interior i les que hi havia fora no hi podien entrar. Els serveis de neteja de la ciutat de Barcelona, mentrestant, hi treballaven a l'interior, desfent les parades que s'havien instal·lat arran del 15M.

Fins a quarts d'una ha regnat una certa calma tensa. Al voltant del cordó policial exterior, s'han anat afegint alguns centenars de persones que esperaven poder entrar a la plaça. Molts d'aquests s'han assegut a terra davant els Mossos d'Esquadra mostrant pancartes amb lemes com "+diàleg i -porres", "A vosaltres també us retallen" o "La vostra feina és protegir el poble". Altres intentaven sense èxit regalar als funcionars de l'ordre rams de flors en senyal de pau (pel que es veu ja hi havia hagut una càrrega polical).




La majoria de crits anaven en contra dels Mossos, però no es respirava ni un fil d'agressivitat per part dels manifestants, que de fet insistien en practicar una resistència pacífica. En la cruïlla que conflueixen la plaça i la Rambla de Catalunya, una noia li ha preguntat si li podia donar la mà a un policia jove, que semblava una mica aturdit per la situació. Ell li ha acceptat i en aquell gest podríem dir que s'ha acabat la calma imperant.

Pocs minuts després, el ànims s'han començat a escalfar. A l'interior de la plaça hi havia aldarulls, però des de fora era difícil concretar què passava. Alguns han dit que intentaven evitar que la policia i els serveis de neteja s'enduguessin les seves pertinences. Jo he vist com s'enduien ordenadors i altres coses difícilment jusificables sota el pretext de la higiene.

Sembla ser que els concentrats a la mateixa plaça se setien indefensos i impotents davant aquesta possibilitat, de manera que des d'allà han començat a fer senyals i a gesticular convidant a la gent que hi havia fora a traspassar el doble cordó policial. Alguns temeraris ho han aconseguit fins que la policia ha actuat. S'han sentit diversos trets i s'han produït diverses càrregues polcials.




El sentiment agressiu de molts manifestants s'ha incrementat quan membres de l'ordre públic han perseguit i colpejat reiteradament alguns dels manifestants que corrien aïlladament per l'interior de la plaça per fugir sense èxit de les garrotades. L'exemple més cruel l'ha viscut una noia molt jove que corria tan com podia per arribar a la zona on eren els de fora la plaça, impotents de no poder-la ajudar mentre sentien, amb cada gest de dolor seu, els cops de porra com si els rebessin cadascun d'ells. Han estat només segons, però emocionalment inacabables i intensos fins que no ha passat el perill. Tot i que és ben sabut que la violència genera violència, i més en concentracions massives, cal destacar que no he vist ni un sol acte violent per part dels concentrats.




Fins que no han marxat de la zona, hi han hagut altres càrreges per part dels antiavalots. A les acaballes de l'operació policial, en una estratègia impossible d'entendre, un grup reduït d'agents ha quedat sol i envoltat de ciutadans al bell mig de plaça. Nerviosos, han disparat més trets a l'aire i han repartit més cops als que els envotaven.

Cap a la una del migdia han marxat. I al cap de 20 minuts, el resultat era aquest: ja s'havien reconstruït bona part de les paradetes que hi havia abans de l'actuació policial i la higiene, sincerament, no havia millorat gaire (la plaça continua fent una certa ferum).

Això sí, la policia ha aconseguit que un moviment que anava a la baixa guanyi de nou centenars o milers d'adeptes gràcies a la seva actuació. Enhorabona al govern, una vegada més, per haver pres una decisió amb la intel·ligència que el caracteritza.

divendres, 20 de maig de 2011

Jo aniré a votar

Una amiga facebookiana escrivia dies enrere en el seu mur i amb tota la raó del món que estava, literalment, "fins a les pilotes" de sentir a dir que si no votes no pots protestar, que la seva manera de votar és "no anar a votar" i que ella protesta "el que li dóna la gana". Totalment d'acord: avui dia l'afirmació resulta fins i tot cínica.

Allò de que "si no votes, aleshores no et queixis" és un dels tòpics que forma part del tradicional discurs que envolta unes eleccions i l'exercici del dret a vot. Però no és l'únic; tots en coneixem altres exemples que o bé hem sentit al carrer o bé hem adquirit a través dels mitjans de comunicació. Així, es comenta habitualment que si votar és l'essència de la democràcia; que si és el nostre deure com a ciutadans; que si estem decidint el nostre futur i el dels nostres fills; que si hi ha moltes persones que han donat la seva vida o s'han sacrificat perquè nosaltres puguem votar, i un inacabable recull de frases més o menys encertades que reforcen la mateixa idea.

Avui, però, totes han passat a la història i no tenen sentit en el context del segle XXI. De fet, és tot un discurs heretat de la generació dels procreadors del baby boom, que de petits van viure la grisor del franquisme i de joves van creure que un altre món era possible. De fet, el varen canviar cap a millor, tot i que ara el sistema agonitzi. Ells encara creuen en aquest discurs i és lògic si tenim en compte que són ells qui el van crear i popularitzar. És el seu llegat.

Les següents generacions, però, hem nascut i crescut en aquesta democràcia; som els seus germans i, com a tals, coneixem tots els seus defectes.

I aquí és on anem a parar: no cal ser un il·lustrat ni haver visionat el documental Inside job per saber que les grans decisions que haurien de recaure sobre els polítics les prenen uns pocs banquers i directius d'enormes empreses, alguns dels quals ni se'n coneix la identitat; que aquests mateixos o els seus padawans són els propietaris de la majoria de mitjans de comunicació que tenen una gran difusió i que així acosegueixen controlar el pensament únic de la població; que el món financer ha substituït el govern dels estats i que la ideologia neoliberal s'ha cruspit l'espai i el pensament de l'esquerra. És obvi que la paraula democràcia esdevé avui trista en un escenari de traumàtica crisi, sinònim de mentida, d'eufemisme, del despertament d'un somni, de corrupció, d'especulació, de frau i d'alienació de la massa social.

Això no obstant, vull recordar les raons per les quals jo diumenge, i en les properes eleccions, sí que aniré a votar.

Ho faré, primerament, perquè és fals que l'esquerra i la dreta siguin el mateix. Que els dos partits més grans siguin un que s'autoanomena de centre quan és la dreta pura, i que l'altre dugui la bandera de l'esquerra però apliqui polítiques neoliberals no vol dir que les ideologies no existeixin ni que no hi hagi partits més afins a l'una que a l'altra. La dreta ens matxuca amb el discurs de la mort de la ideologia. Però jo sí que tinc ideologia. Sóc d'esquerres i votaré en funció de la meva ideologia.

En segon lloc, perquè com més vots en blanc o més abstenció hi hagi més se'n beneficien els partits grans (Què passa si no votes?), que obtenen més representants a les cambres i institucions tant espanyoles com catalanes i, per tant, més difícil és la participació en aquelles dels partits més petits. Hi ha més formacions a banda de CiU, el PP i el PSC. Jo votaré a favor de l'heterogeneïtat. (Com quedaria el Parlament espanyol amb un sistema proporcional pur).

I, per acabar, i més important, perquè en aquests i en altres comicis tinc un poder del qual se'n deriva una responsabilitat. Sóc conscient que el meu és un poder mutilat i escarransit i que la meva responsabilitat va molt més enllà. Per això aquests dies ens manifestem, ens quexem i ens indignem davant la falta de democràcia real i volem aconseguir que les nostres veus es facin sentir per un canvi. Però tot això és compatible amb el fet d'exercir el nostre dret a vot. La democràcia no ha mort, simplement està malalta. Jo votaré perquè es curi.

dijous, 19 de maig de 2011

Des de la plaça Catalunya

Sóc a plaça Catalunya. Ara és la una del migdia del dijous 19 de maig. Tinc un músic assegut al meu costat que toca la guitarra i tarareja una cançó fins que a la tonada canta amb veu clara i alta: “la tierra no es de nadie”.

Des d'on sóc veig grups de debat, alguns improvisats i altres preparats, sento parlar català, castellà i anglès, tots barrejats; les faroles ara són les seus de les comissions de Premsa, de Cuina, d'Infrastructura, d'Acció activa i d'Extensió que s'han creat per organitzar el dia a dia a l'epicentre de Barcelona. Les motxilles i els matalassos dels més valents, aquells qui mantenen la democràcia de nit, s'agrupen al bell mig de la plaça.

La calor apreta i la olor humana, també. Les consignes i els crits van en contra dels polítics i del sistema, però hi ha una batalla sota mà entre coloms i humans per veure qui guanya més territori.

El mosaic de colors i aspectes que mostra la vista reflecteix l'heterogeneïtat dels qui ocupen la zona: joves acostumats a manifestar-se, persones grans que reviuen revolucions passades, aturats que anhelen un gir en la seva vida o novells que intueixen que el pes del canvi de rumb recaurà sobre ells. I turistes que s'ho miren tot com si veiessin la Sagrada Família.

Tanta diferència surt a la llum en les converses i quan s'intenten posar d'acord. Els uneix una cosa, però, que pensa tothom però no diu ningú: la por. Temen que això formi part d'un somni impossible, o si és un despertar de la letàrgia hivernal que només sigui un miratge, que l'alienació, la rutina i el desànim els invaeixi de nou i que l'aire fresc d'agitació social i alçament popular sigui això, aire, una ràfega de vent que sona fort en passar però que s'allunya Mediterrani endins.

Per això, a pesar de tenir cadascú una revolució pròpia al seu cap, s'ajunten i s'animen per lluitar contra aquest sentiment, contra el destí imposat des de l'establishment, contra els escèptics, contra el sistema tal i com avui és. I el més important: entenen que la revolució, els canvis o els grans moviments no es fan en dies, setmanes o mesos; que això és un procés llarg i costós que tindrà diferents fases i que caldrà lluitar molt. Ells saben que només són el principi.

dimarts, 10 de maig de 2011

Els protectors dels ciutadans



Foto: Enric F Serra

Antiavalots on fire. La fotografia pertany a la manifestació alternativa de l'1 de maig, el Dia del Treballador, que es va celebrar a Barcelona.

Primer fixem-nos en els manifestants. La mitjana d'edat dels violents anti-sistema és d'uns 40-50 anys. Jo hi era (gaudia d'una posició privilegiada) i puc explicar què va passar. Uns 10 segons abans de la instantània, aquest grup de 12 persones baixava a pas tranquil i conversant pel carrer de Ganduxer, a l'alçada del parc Piscines i Esports. En aquell moment, uns 10 metres darrera seu (en la plaça de l'església Sant Gregori), van aparèixer tres furgons dels Mossos antiavalots. Es va obrir la porta corredissa de la primera i van sortir 4 policies. El primer, que semblava el qui donava ordres, va córrer fins als manifestants sigilosament mentre gesticulava amb la mà tot esperonant els seus companys perquè el seguissin. Els qui caminaven pel carrer no es van adonar que els policies els estaven apunt d'atacar per l'esquena, fet que es pot comprovar si un mira la fotografia. Hi ha persones de cara als antiavalots i n'hi ha que estan d'esquena, aspecte que reflecteix el caos del moment i com d'inesperada fou la situació per les víctimes.

Però es veuen més coses. És especialment grotesc l'atac del Mosso al senyor de la samarreta groga, que es defensa amb una pacarta constituïda per un pal prim i un petit pòster, tot i que el pobre home l'agafa com si tingués en mà l'espasa làser del mateix Luke Skywalker. Hi ha una senyora que ho veu i, espantada, es posa la mà al coll com dient: mare de Déu!!! Què fan?

N'hi ha dos (que són els que van rebre els primers cops de porra) que resisteixen heroicament i en posició defensiva l'atac de les forces de l'ordre. Duien dues pancartes que tampoc semblen dissenyades per confrontar-se amb la policia. El company del seu costat, en canvi, ja ha claudicat i intenta escapar sense èxit de la correcció policial a la qual el sotmeten. Sorprèn, també en aquest cas, l'estampa del suposat anti-sistema agressiu: cabell blanc i curt (aquest com a mínim sobrepassa els 50), camisa blanca i jersei gris col·locat a la manera dels veïns d'aquell barri de la part alta de la ciutat. Segurament era una disfressa de camuflatge.

Afortunadament, jo no vaig veure cap ferit greu, ni tampoc cap detenció en aquell carrer. Em consta que en altres punts per on va concórrer la manifestació sí hi va haver una vintena de detinguts. També que alguns dels manifestants van trencar els vidres d'almenys una botiga i d'un banc, així com van tirar un pot de pintura a la part davantera d'un dels furgons policials.

Pel cas, no té importància. No hi ha cap actuació ciutadana que justifiqui el que jo vaig veure. No pot ser que uns funcionaris que paguem entre tots ataquin per l'esquena un grup de ciutadans que òbviament no han comès cap desordre públic. No pot ser que exerceixin la seva professió amb aquesta violència i com si no tinguessin cervell. No és admissible que actuin amb impunitat.

Ja sé que moltes altres persones s'han queixat anteriorment d'altres actuacions irregulars de la policia. Però aquell dia jo ho vaig veure. I avui m'ha tocat a mi denunciar-ho.

divendres, 6 de maig de 2011

De robatoris i conspiracions

Passada la voràgine de 4 càssics en 18 dies, el Madrid n'ha acabat tres amb un jugador expulsat i s'ha sentit terriblement perjudicat en el darrer B-M en una jugada concreta que podia haver suposat el 0-1 al Camp Nou.

Això ha estat (i és) interpretat des dels mitjans de comunicació de la capital com que el Barça rep ajudes arbitrals i que per això han quedat eliminats de la Champions i també es mantenen a una distància immensa (8 punts) dels culers a la lliga.

D'acord. Analitzem amb seriositat les suposades ajudes arbitrals.

Aquestes es podrien donar en dos casos: el primer, que els jutges que han arbitrat al Barça rebin alguna ordre d'altes instàncies referent a afavorir els blaugrana en la seva interpretació del reglament esportiu.

El segon, que inconscientment i de manera no deliberada els àrbitres del partit vegin amb més bons ulls les accions dels jugadors del Barça que no pas les dels jugadors del Madrid i de la resta d'equips, tant espanyols com europeus.

La primera hipòtesi no se sosté per enlloc, cau pel pes de l'absurditat. Amb els noms ja està tot dit: són el Villarato i el Platinato. En cas que fos veritat, voldria dir que, d'una banda, el Villar i els seus amics de la Federació haurien ordenat als àrbitres de la lliga espanyola (a tots els que hagin dirigit el Barça) que fessin trampes deliberadament, deixessin la seva professionalitat de banda i adulteressin la competició xiulant accions que no haurien vist o inventant-se'n d'altres en benefici del darrer bicampió de lliga. Però la teoria conspiratòria també s'extén a Europa, de manera que segons aquesta se suposa que tots els àrbitres que han estat jutges d'algún partit de la Champions del Barça haurien actuat de la mateixa manera tramposa que se suposa als àrbitres de la lliga espanyola, però amb l'única diferència que en aquest cas seria sota l'auspici de Platini (tot i que també hi tindria influència en Villar, pel que es veu).

Les qüestions importants són: qui mouria tot l'engranatge conspiratiu, el Barça? Què hauria donat el club a canvi? Diners? Volen dir que el F.C.Barcelona ha comprat els responsables de les altes instàncies de la Federació espanyola de futbol? I aquests a la vegada han fet el mateix amb els àrbitres de la lliga i el seu comitè? I no només això (i encara més inverossímil si és possible) també han pagat alts càrrecs de la UEFA, que també haurien comprat les trampes dels àrbitres que dirigeixen partits a la Champions (una selecció escollida dels teòrics millors àrbitres de les lligues europees)? Volen dir que tot el futbol europeu (l'espanyol inclòs) conspira a favor del Barça i en contra del Madrid? I que, a pesar del número de persones i institucions o comitès teòricament implicats, la conspiració és tan perfecte que ningú no l'ha poguda descobrir amb proves? M'extendria més en la qüestió, però no val la pena. La teoria de la conspiració és, simplement, delirant.

Abordem la segona hipòtesi: que el Barça es vegi afavorit de manera més inconscient pels àrbitres, que han de xiular les accions en dècimes de segons i es podrien veure influenciats pel prestigi i el poder que actualment té el Barça arreu, idolatrat i respectat per tothom.

En aquest cas entraríem en interpretar les jugades que podrien sostenir la teoria, especialment les dels clàssics successius, les més comentades. En qualsevol cas, vagi per endavant que és una teoria poc rigurosa, però almenys discutible.

És obvi que cadascú veurà la polèmica segons li convingui. Hi ha dues jugades que han aixecat especial polseguera a Madrid. Per exemple, els sembla injusta l'expulsió de Pepe en el primer M-B de la semifinal europea. Certament, l'àrbitre podria haver-li mostrat la targeta groga, però per la manera d'entrar a la cama d'Alves i l'alçada on col·loca el peu el madridista, és evident que no és cap disbarat expulsar-lo del camp.

L'altra jugada més polèmica és el gol anul·lat d'Higuaín. S'ha de dir que tot i que és veritat que l'àrbitre ja havia anul·lat la jugada prèviament al xut de l'argentí, també ho és que els jugadors del Barça, inclòs Víctor Valdés, actuaren com si no fos així, de manera que està clar que si no s'hagués xiulat res, la no intervenció de l'àrbitre hauria suposat el 0-1 al marcador. Dit això, és possible que Piqué li faci falta a CR7 abans que aquest caigui a terra, però és ben clar que just després el darrer impacta en la cama de Mascherano i el fa caure. Si el migcampista reciclat va aprofitar per caure d'una manera exagerada o no ho podríem discutir, però l'impacte del cos del portuguès amb la cama de Mascherano és una evidència quan un veu les diverses repeticions de la jugada. Què hauria pitat jo? Falta de Piqué al límit de l'àrea. Però qui digui que aplicant la llei de l'avantatge llavors tampoc es podia xiular la infracció sobre Macherano, és que no entén el reglament.

Són jugades discutibles, polèmiques si es vol, però queda claríssim en qualsevol cas que no es pot parlar de conspiracions ni de robatoris. Entre altres raons perquè també ens podríem posar a discutir la trepitjada del Marcelo al Pedro, la de l'Arbeloa al Villa, les múltiples entrades inconstitucionals de Pepe en els tres clàssics abans d'acabar expulsat, o les inacabables patades de Lass, Carvalho o l'Adebayor, que deu n'hi do com es va lluir, sigui dit de passada. I els merengues es podrien queixar d'algunes simulacions de Busquets i companyia i també tindrien raó. Igual que també ho va fer Di María.

La qüestió és que no es pot provar amb arguments seriosos que el Barça es va veure beneficiat pels arbitratges.

Tot i així, a Madrid haurien de tenir ben clar que si ets d'un equip l'entrenador del qual no para de vomitar literalment sobre tot aquell que li passa per davant i insulta la UEFA, la FEF, el Barça (UNICEF inclosa), els entrenadors rivals, directius del seu propi club, desprecia la premsa, treu llistes de suposats errors arbitrals, fomenta la crispació, etc. i resulta antipàtic arreu on va; si el plantejament sobre el camp dels teus es basa en l'agressivitat, la intimidació, les infraccions constants dels teus jugadors (31 faltes el darrer partit!), en buscar la bronca en cada jugada, en destruir el joc del rival sigui com sigui, en què passin els minuts sense que la pilota pugui córrer; si el segon entrenador de la plantilla és un titella imitador del primer; si tenint el pressupost més elevat de tots els clubs de futbol del món només busques que excuses per no reconèixer la pròpia derrota i limitacions... llavors és possible que ningú no et miri amb bons ulls, ni tan sols els àrbitres.

Per què et tinguin respecte, te l'has de guanyar. Per què t'idolatrin, has de causar admiració. Per què no t'ensenyin targetes grogues ni vermelles, has de fer les mínimes faltes possibles. Per caure bé, has de ser capaç de respectar els altres.

Per què? Perquè això sempre ha estat així i sempre ho serà. I no canviarà perquè et diguis Mourinho i tinguis un grapat de títols a l'estantaria de casa.

dijous, 5 de maig de 2011

L'Espanya moderna

I després diuen que Espanya no s'ha modernitzat des de la mort de Franco...I que no és modern aquest toro?