divendres, 30 de desembre de 2011

Majoria absoluta, masclisme absolut

Si hi ha quelcom més incomprensible que un treballador voti al Partit Popular, és que ho faci una treballadora. Per obrera i per dona. Efectivament, és tradicional que el PP deixi anar una ferum a masclisme heretat de la dictadura feixista de Franco força accentuada. I per si de cas algú ho dubtava o encara es creia allò de la dreta moderada, sempre apareix un il•luminat que s’encarrega de recordar-nos que no, que la dreta és la mateixa de sempre.

Aquesta vegada fou el torn d’Ana Mato, la nova ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Deixant de banda que el seu Ministeri barreja tres temàtiques trascendentals que requeririen cadascuna d’elles d'una cartera pròpia i un pressupost digne, cosa que no tenen, les seves paraules per mitjà d’un nota difosa són tota una declaració d’intencions.


També podeu veure el document aquí.

Fins a tres vegades es repeteix l’expressió “violència en l’entorn familiar”, una en el títol i dues en el text. Segur que hi ha qui, innocentment, creurà que es pot dir així o aixà, però que al cap i a la fi tots es refereixen al mateix. Jo tinc dubtes que els termes que s’usaven fins ara, “violència de gènere” o “violència masclista” siguin els idonis per posar nom a la lacra de la violència contra les dones. Però del que sí que n'estic segur és que “violència en l’entorn familiar” és el pitjor de tots els que es podia escollir; una expressió ambigua, opaca i tan inadequada que podria abastar des d’una baralla entre germans fins a una batalla de llançament de cacahuets entre familiars durant el dinar de Nadal.

Seriosament, és totalment absurd. I denota una ignorància absoluta davant un problema que, només enguany, ja s’ha endut la vida de 59 dones. Però el pitjor de tot no és la ignorància, sinó que l’expressió té tota la intenció política i correspon a la dreta més arcaica, casposa i retrògrada d’una Espanya que a molts ens agradaria oblidar. Fa referència a aquells mal anomenats antics valors de la societat de l’aparença, de la falsa educació, portant a l’extrem allò de “la roba bruta es neteja a casa”. I situa l’home en l’epicentre de la societat mentre la dona ha de complir un paper secundari. Tot, per cert, molt relacionat (sempre van ben agafadets de la mà) amb la manera de fer de l’Església quan amaga els centenars de casos de pederàstia que ha protagonitzat en la història i relega la dona a un paper servicial.

Que ningú no s’enganyi: els valors de la dreta verdadera suposen la superioritat de l’home envers la dona, la preponderància de l’aparença encara que això impliqui oblidar-se dels drets humans més elementals i la imposició de la família tradicional per sobre de qualsevol altra tipus d’unió o convivència.

I paciència perquè això no ha fet res més que començar. Penseu que a part de la primera pífia de la ministra d’Igualtat, el PP també s’ha retratat en el nomenament de la nova alcaldessa de Madrid, la flamant autora d’aquella frase: “la Cenicienta se trata de un ejemplo para nuestra vida por los valores que representa. Recibe los malos tratos sin rechistar, y busca consuelo en el recuerdo de su madre” (11/06/01). Aquí podreu llegir més perles d’una dona que ha aconseguit situar-se a l’alçada del seu marit Aznar, cosa que no era gens fàcil.

Els últims exemples penosos del masclisme popular els tenim, d'una banda, en el recent discurs d’investidura de Mariano Rajoy com a president del Govern, que no es va dignar en cap moment a dedicar ni una sola paraula a la lluita contra la violència cap a les dones; i de l'altra, en les grans retallades que la presidenta del PP de Castilla-La Mancha, Dolores de Cospedal, ha aplicat a les partides de protecció a les víctimes d’aquella Comunitat.

El panorama és desolador. La sensació és que anem enrere enlloc d’avançar, que la majoria absoluta que van aconseguir els populars se’ls hi ha pujat de tal manera al cap que ens volen imposar la seva societat classista i masclista sense embuts. I haurem d’alçar la veu per dir que no ho permetrem.

diumenge, 25 de desembre de 2011

No s'han pres la píldora




Tothom té dret a opinar. Fins i tot es poden expressar en veu alta missatges intolerants (aventatges de viure en una societat prou tolerant) sense acabar a la presó. Ho fan sovint els que desitjarien prohibir l'avortament, els anticonceptius i (no ho diuen però també ho pensen) el sexe com a diversió.

Però La Gaceta (del grup Intereconomía), amb el seu anhel d'abanderar causes perdudes, deixa anar una vegada més la seva imaginació i construeix una realitat paral·lela en el seu món ple de senyors engominats i senyores-florero.

D'aquesta manera el rotatiu titula una notícia així al seu web:

"Las consecuencias de la píldora del dia después". El titular ja no concorda amb el lead, ja que com es diu en aquest: "El gobierno de Canadá ha decidido retirar algunas marcas del mercado (...)". En tot cas, per tant, el titular hauria de dir "Las consecuencias de algunas píldoras del día después".

Això no obstant, la notícia continua sent falsa. Si mireu el vídeo d'Intereconomía tv enllaçat a la pàgina, ràpidament us n'adonareu que en realitat la "peça informativa" parla sobre la píldora anticonceptiva presa a priori i no pas de la del dia després.

Mentides i més mentides. La resta, sensacionalisme extremat, una bona dosi d'alarma social, un punt d'ignorància i tot amanit amb mala pràctica periodística (qui dimonis és José Javier Esparaza?). I ja tenim un nou plat d'Intereconomía. Que vagi de gust.

divendres, 29 de juliol de 2011

TV3, la seva

Una de les coses que no es valora de l'etapa en el govern català del Tripartit (n'hi ha més) és que en cap moment va voler instrumentalitzar els mitjans de comunicació públics de Catalunya Ràdio i TV3. No hi ha proves que ho intentés i encara menys que ho aconseguís. Ben al contrari, l'herència de control antidemocràtic de la ràdio i la televisió pública dels actors principals del pujolisme va continuar en vigor malgrat coincidir amb l'era de dos presidents socialistes: Maragall i Montilla.

I avui que la dreta catalana ha conquerit de nou els dos costats de la plaça Sant Jaume, sembla que les pràctiques absolutistes d'unionistes i convergents estan més vives que mai. El control obsessiu de la informació ha estat tradicionalment característic de la dreta, i la dreta catalana no n'és una excepció. Prova rotunda i irrevocable d'això és com s'han abordat dues qüestions de plena actualitat en els dos mitjans públics citats: el 15M (i les acampades) i les retallades socials del govern de Mas.


Així és. Referent a la qüestió dels Indignats i les seves manifestacions, la cobertura de TV3 (via informatius i el programa “Els matins de TV3”, del Josep Cuní) ha estat indignant. No em molestaré en detallar amb precisió cadascuna de les vegades que la cadena de televisió va intentar desgastar o desprestigiar el moviment i rebaixar-ne al màxim la seva popularitat. Però escoltar l'anàlisi populista de la cridanera periodista Pilar Rahola sobre un desallotjament a plaça Catalunya que evidentment no va viure (jo sí que hi era); sentir com en els informatius varen repetir fins a la sacietat que en les assamblees d'acampades els participants no es posaven d'acord i que no tenien unes propostes clares (com si fos tan fàcil!), o veure la felicitat del Cuní i els seus sequaços (altrament dits tertulians) el dia dels incidents al Parlament, va ser, com a mínim, profundament ofensiu i poc seriós.

El dia dels fets al parc de la Ciutadella, els homo-sapiens tertulianis (són una espècie ben diferenciada; un altre dia en parlarem), a part de demanar insistentment i amb un cert descontrol emocional l'ús de la força per part dels Mossos d'Esquadra (rectifico, tots deien textualment “ús democràtic de la força”, com si dient-ho així evitessin anar a l'infern), també van repetir una vegada i una altra que els indignats “havien perdut totes les raons que podien tenir” després d'aquells incidents. I així, amb un obrir i tancar d'ulls, tot un moviment sorgit de l'esforç dels ciutadans, incomparable en força i extensió amb cap altre de les últimes dècades, va quedar totalment sentenciat i demonitzat.


Pel que fa al tema de les retallades, la qüestió és encara més vergonyosa. El meu argument se soté en una pregunta ben senzilla: heu sentit alguna persona (de la casa o entrevistada) que, tan a TV3 o Catalunya Ràdio hagi qüestionat les retallades en sí? Cap? Doncs jo tampoc. N'hi trobareu que han explicat que la tisorada s'ha de fer més en un sector que en altres, més així o més aixà, però es dóna per segur (ho han convertit en un dogma) que la retallada s'ha de practicar i és l'única mesura possible per reduir el dèficit del país. Visca el pensament únic!

Afortunadament hi ha vida després de la Corporació Catalana i evidentment existeixen altres mesures per acomplir el mateix objectiu: bàsicament incrementar els ingressos de l'Estat, via un augment dels impostos, especialment a les rentes més altes, combatre el frau fiscal, fiscalitzar el poder financer etc.

Però allò que és trist i inadmissible és que aquestes i altres alternatives no s'expliquin (la pluralitat d'opinions i ideologies en els mitjans públics és un dret del ciutadà que els paga) i simplement es reprodueixi el dogma neoliberal que les retallades són l'única sortida possible a la crisi.

L'exemple més clar i grotesc el tenim en la figura de l'economista ultraliberal Xavier Sala i Martín, que gaudeix d'un espai en el programa de tarda de La Nostra “Divendres” en el qual explica amb total impunitat que el desmantellament o reducció de l'Estat del Benestar són imprescindibles. Ironies de la vida, per dir-ho cobra del mateix Estat del Benestar. I sense debat. Entra a plató, dóna la seva classe d'economia neoliberal i se'n va. I aquí ningú no es queixa.


En definitiva, és indignant i injust que una televisió que paguem amb els nostres impostos, amb la qual hem crescut amb una programació de qualitat a través dels primers telenotícies, de mítiques séries com "Magnum", "Hotel Fowlty", "l'Escurçó Negre", de les catalanes "Oh Europa", "La memòria dels Cargol", de les aventures dels Barrufets, en Goku o el Doctor Slump, que tan bona feina ha fet per ajudar a la normalització de la nostra llengua i per formar-nos, amb els reportatges de qualitat del prestigiós "30 minuts" o "La nit al dia" (Mònica Terrbas: què estem fent?), o amb programes d'humor de la talla del Buenafuente o ara els "Crackòvia" i "Polònia", i un llarguíssim etc. que no m'hi cabria en aquest escrit, no sigui capaç de reflectir la pluralitat d'ideologies i opinions que existeixen a la societat catalana.

I mentre això sigui així i mal em pesi, continuaré pensant el mateix que ara: que TV3 no és la meva, sinó la d'ells, els de sempre, els poderosos.

dimecres, 20 de juliol de 2011

Ciutadans crítics, premsa de qualitat

Una de les conseqüències positives del 15M i derivats que jo he percebut en el meu entorn és un increment substancial del nombre de persones que, sobretot després d'assistir atònitament a la parcial i demagògica cobertura mediàtica del desallotjament de la plaça de Catalunya a Barcelona, es miren els mitjans de comunicació amb uns altres ulls.

Des de sempre, la meva impressió és que, a grosso modo i deixant de banda els professionals de la informació, hi ha hagut dos grups de persones en aquest sentit: una minoria de gent que encara es creu fil per randa allò que es diu a diaris, ràdios o a la televisió (tots els coneixem; són aquells que per elevar un argument a la categoria d'inqüestionable, afirmen: "doncs ho han dit al telenotícies...", com si fos qui sap què), i d'altra banda, una majoria escèptica i incrèdula que, ben al contrari, no es creu res. Són els que pensen que els mitjans no expliquen notícies sinó que només menteixen segons els seus interessos, de manera que perden tot l'interès per saber què diuen i acaben convertits en desinformats convençuts.


El tercer i nou grup (en termes generals, els crítics sempre han existit), consisteix en un gran nombre de persones interessades en com els mitjans transmeten les notícies -perquè donen prioritat a unes respecte d'altres, amb quins criteris s'elaboren els informatius, quins titulars s'escullen en detriment d'altres, en què es diferencia un canal o diari respecte la competència, etc.-. A més, estan preparats per qüestionar-ne els criteris i, en moltes ocasions, s'esforcen en la recerca d'informació alternativa a la que difonen els mass media. Així permeten, de retruc, que la contrainformació surti de l'armari i tingui ressò, circumstància que es dóna especialment en les xarxes socials.

I precisament aquesta és la clau: democratitzar la informació. No es tracta d'empassar-se tot el que ens diuen ni acabar escèptics totals o incrèduls militants. La responsabilitat dels ciutadans inclou fiscalitzar aquells que, en origen, tenien la funció de vigilar d'aprop el poder i els poderosos: els periodistes. Ser ciutadà hauria de significar qüestionar totes les "veritats" que t'arriben, malgrat aquesta sigui una tasca esgotadora i un corri el perill de caure en el relativisme absolut.


Ni tots els mitjans són iguals ni tots els periodistes són uns venuts. Això sí, la tendència actual a la unifomitat informativa (indispensable per fomentar el pensament únic) és un perill real i una amenaça a la llibertat. I si els deixem fer, l'equació és tan senzilla com perversa: 1 polític + 1a roda de premsa = 1a idea reproduïda als mitans (periodisme de declaracions)= pensament únic.

És per això que els professionals hem de democratitzar la informació, aconseguir que sigui heterogènia, veraç, contrastada, elaborada per periodistes independents i no per polítics o empreses, i en la qual quedi reflectida la pluralitat d'ideologies que hi ha a la societat.

Però és un objectu que mai no podrem assolir sense l'ajuda del ciutadà crític i interessat en saber què passa; que vulgui anar una mica més enllà de la primera impressió i que cada vegada que li arriba una veritat absoluta, un dogma, se li encengui la llum vermella d'alarma i la qüestioni amb les eines de què disposi.

Pulitzer va dir a principi del segle passat que un país i la seva premsa tenen camins paral·lels, que "avançaran o cauran junts". L'afirmació no pot ser més actual; o ho fem entre tots o la patacada serà pitjor del que ja és avui, que no és poca cosa.

dimarts, 7 de juny de 2011

Cap on vas, 15M?

Avís: aquest és un article d'opinió personal, que no vol ni pot representar el 15M ni cap dels moviments que se'n deriven.

Ara que una gran part de la població de l'estat espanyol reconeix tenir simpatia pel moviment del 15M i una immensa majoria considera que els indignats tenen raó d'estar-ho (així ho diuen les enquestes), urgeix decidir cap on va el moviment i com gestionar aquesta agitació social en contra del sistema imperant i de les polítiques neoliberals que s'apliquen actualment.

Òbviament són idees que ja fa dies i setmanes s'estan debatent en les comissions i assamblees de les diferents acampades. I ja s'han pres algunes decisions al respecte.

Des d'aquí destaco una sèrie de qüestions que em semblen rellevants:

1. NO CONVERTIR EL MOVIMENT EN UN PARTIT POLÍTIC.
Com ja s'ha dit repetidament, aquest ha de ser un moviment de denúncia i de propostes. És un moviment social (i plenament democràtic) que, com deia abans, compta amb la simpatia d'una majoria. Derivar-lo cap a un partit polític el convertiria en un blanc fàcil per a tots aquells que el volen instrumentalitzar i perdria base social, a més de dividir encara més l'espectre polític de l'esquerra. Ben al contrari, crec que el seu objectiu primordial ha de ser convertir-se en un grup de pressió dels partits polítics ja existents, especialment progressistes, perquè escoltin i incloguin les seves propostes en els seus programes electorals i posteriorment les compleixin.

2. ABANDONAR LES ACAMPADES PERMANENTS.
Les acampades tal i com les coneixem fins ara, representades en primer lloc per la plaça del Sol però també per la plaça Catalunya i altres de la resta de l'Estat, han resultat immensament útils per donar forma a la resposta d'indignació de la societat i per aconseguir-ne un ressò mediàtic important. Però actualment ja no tenen sentit per diverses raons, la principal és que gairebé un mes després del 15M ja no és notícia que un grup de persones dormi en tendes de campanya enmig d'una plaça. Això no vol dir que no es puguin reutilitzar aquests espais com a zones de reunió i altres activitats de dia. Però allargar les acampades per se no té sentit i pot crear una impressió contrària a la desitjada en la resta de ciutadans, que a la llarga ho poden veure com una okupació molesta de l'espai públic. I de fet, això ja està passant.


3. DERIVAR LA INDIGNACIÓ ALS BARRIS.
És una altra mesura que és fàcil de dir però difícil de fer. Sembla que a Madrid la idea ha quallat més i que a Barcelona hi ha més entrebancs, i tinc la impressió que a ciutats més petites les dificultats també hi seran presents. Es tractaria de crear grups d'actuació veinal on existeixi l'oportunitat d'afrontar problemes ben concrets i localitzats (a través de casals socials, per exemple). En realitat, les xarxes locals ja existeixen. Únicament caldria fomentar que els indignats busquin la millor manera d'associar-se i prendre iniciatives en zones reduïdes sense perdre de vista els objectius generals del moviment.

4. POTENCIAR L'ORGANITZACIÓ DEL 15M A NIVELL ESTATAL I GLOBAL.
Respectant l'enorme varietat de propostes entre uns i altres (això és democràcia), la idea és evitar al màxim les idees contradictòries entre els indignats d'un territori i els d'un altre. Però per arribar a aquest nivell d'organització és absolutament necessària l'existència de líders o, si es vol, representants. No se'ls ha de tenir por: els representants han de ser portaveus de les decisions que s'han pres col·lectivament. I quan es reuneixin entre ells, han de ser capaços de posar-les en conjunt. El mateix passa a escala global: hi ha un moviment que reclama més democràcia tant en països provinents de dictadures com en països occidentals. De la comunicació entre tots ells en dependrà la força del moviment.

5. POTENCIAR LA DIFUSIÓ DEL SEU MISSATGE.
Fins ara s'ha aconseguit en bona mesura informar a la població sobre les iniciatives derivades del 15M. Qui més qui menys coneix les pàgines web de les diverses acampades, de Democracia real Ja! o altres. I al Facebook i al Twitter proliferen les notícies relacionades amb aquesta temàtica. Però si parlem dels mitjans de comunicació tradicionals (hem d'entendre que encara hi ha moltes persones d'una certa edat que no usen internet i encara menys per informar-se) llavors constatem una mancança en aquest sentit. Per això s'ha d'animar a totes les comissions de comunicació de les acampades i altres responsables a participar en els programes de televisió o de ràdio i en la premsa, encara que sigui en els espais que hi ha per l'espectador/oïent/lector. La seva veu s'ha de sentir. La clau de l'èxit d'una bona propaganda és aconseguir expressar-se en els mitjans de comunicació de màxima difusió, partidaris o no del moviment.

6. MANTENIR L'ESSÈNCIA DEL 15M I AGITAR LA MOBILITZACIÓ SOCIAL.
L'evolució del moviment és tan necessària com també ho és el fet de no oblidar-ne les seves arrels. L'essència del 15M és la demanda d'una democràcia real. Volem exercir el poder que ens pertoca en una societat democràtica. Així de senzill. Aquest és el principi a partir del qual s'ha d'enfocar el futur. D'altra banda, continuar removent consciències, conservar el caliu de l'agitació social i canalitzar-lo a través de manifestacions i altres tipus de mobilitzacions també esdevindrà imprescindible.


7. NODRIR D'INTEL·LECTUALS I ARTISTES DE RENOM EL MOVIMENT.
Ja s'està fent, però és una iniciativa que s'ha de potenciar. És positiu en tots els aspectes: d'una banda, dóna credibilitat al moviment social, a part de pujar la moral de tots els indignats; i de l'altra, s'aconsegueix garantir la presència en els mitjans de comunicació de gran impacte.

8. VALENTIA A L'HORA D'ABORDAR QÜESTIONS ESPINOSES.
Una de les inquietuds present en el sí dels acampats és que apareixin propostes dins mateix d'aquests grups que puguin trencar la cohesió del moviment. Ha passat ja en el debat a plaça Catalunya sobre la necessitat d'incloure o no la proposta del dret a l'autodeterminació del poble català. El més assenyat és afrontar el debat sense por i de cara, però també des d'una actitud constructiva i raonant amb el cap i no des de les vísceres.

Per acabar: si tot això s'aconsegueix, s'hauran assolit les dues condicions que mereix el 15M: el reclam de més democràcia des d'un esperit democràtic i la permanència tant de la cohesió com de la il·lusió dels indignats. Que així sigui!

divendres, 27 de maig de 2011

Crònica des de plaça Catalunya (II): el desallojament

Jo he arribat a plaça Catalunya sobre les 11.00h del matí.




En aquell moment la unitat d'Antiavalots dels Mossos d'Esquadra ja havia format dos cordons policials de manera que les persones que hi havia a la plaça quedaven tancades a l'interior i les que hi havia fora no hi podien entrar. Els serveis de neteja de la ciutat de Barcelona, mentrestant, hi treballaven a l'interior, desfent les parades que s'havien instal·lat arran del 15M.

Fins a quarts d'una ha regnat una certa calma tensa. Al voltant del cordó policial exterior, s'han anat afegint alguns centenars de persones que esperaven poder entrar a la plaça. Molts d'aquests s'han assegut a terra davant els Mossos d'Esquadra mostrant pancartes amb lemes com "+diàleg i -porres", "A vosaltres també us retallen" o "La vostra feina és protegir el poble". Altres intentaven sense èxit regalar als funcionars de l'ordre rams de flors en senyal de pau (pel que es veu ja hi havia hagut una càrrega polical).




La majoria de crits anaven en contra dels Mossos, però no es respirava ni un fil d'agressivitat per part dels manifestants, que de fet insistien en practicar una resistència pacífica. En la cruïlla que conflueixen la plaça i la Rambla de Catalunya, una noia li ha preguntat si li podia donar la mà a un policia jove, que semblava una mica aturdit per la situació. Ell li ha acceptat i en aquell gest podríem dir que s'ha acabat la calma imperant.

Pocs minuts després, el ànims s'han començat a escalfar. A l'interior de la plaça hi havia aldarulls, però des de fora era difícil concretar què passava. Alguns han dit que intentaven evitar que la policia i els serveis de neteja s'enduguessin les seves pertinences. Jo he vist com s'enduien ordenadors i altres coses difícilment jusificables sota el pretext de la higiene.

Sembla ser que els concentrats a la mateixa plaça se setien indefensos i impotents davant aquesta possibilitat, de manera que des d'allà han començat a fer senyals i a gesticular convidant a la gent que hi havia fora a traspassar el doble cordó policial. Alguns temeraris ho han aconseguit fins que la policia ha actuat. S'han sentit diversos trets i s'han produït diverses càrregues polcials.




El sentiment agressiu de molts manifestants s'ha incrementat quan membres de l'ordre públic han perseguit i colpejat reiteradament alguns dels manifestants que corrien aïlladament per l'interior de la plaça per fugir sense èxit de les garrotades. L'exemple més cruel l'ha viscut una noia molt jove que corria tan com podia per arribar a la zona on eren els de fora la plaça, impotents de no poder-la ajudar mentre sentien, amb cada gest de dolor seu, els cops de porra com si els rebessin cadascun d'ells. Han estat només segons, però emocionalment inacabables i intensos fins que no ha passat el perill. Tot i que és ben sabut que la violència genera violència, i més en concentracions massives, cal destacar que no he vist ni un sol acte violent per part dels concentrats.




Fins que no han marxat de la zona, hi han hagut altres càrreges per part dels antiavalots. A les acaballes de l'operació policial, en una estratègia impossible d'entendre, un grup reduït d'agents ha quedat sol i envoltat de ciutadans al bell mig de plaça. Nerviosos, han disparat més trets a l'aire i han repartit més cops als que els envotaven.

Cap a la una del migdia han marxat. I al cap de 20 minuts, el resultat era aquest: ja s'havien reconstruït bona part de les paradetes que hi havia abans de l'actuació policial i la higiene, sincerament, no havia millorat gaire (la plaça continua fent una certa ferum).

Això sí, la policia ha aconseguit que un moviment que anava a la baixa guanyi de nou centenars o milers d'adeptes gràcies a la seva actuació. Enhorabona al govern, una vegada més, per haver pres una decisió amb la intel·ligència que el caracteritza.

divendres, 20 de maig de 2011

Jo aniré a votar

Una amiga facebookiana escrivia dies enrere en el seu mur i amb tota la raó del món que estava, literalment, "fins a les pilotes" de sentir a dir que si no votes no pots protestar, que la seva manera de votar és "no anar a votar" i que ella protesta "el que li dóna la gana". Totalment d'acord: avui dia l'afirmació resulta fins i tot cínica.

Allò de que "si no votes, aleshores no et queixis" és un dels tòpics que forma part del tradicional discurs que envolta unes eleccions i l'exercici del dret a vot. Però no és l'únic; tots en coneixem altres exemples que o bé hem sentit al carrer o bé hem adquirit a través dels mitjans de comunicació. Així, es comenta habitualment que si votar és l'essència de la democràcia; que si és el nostre deure com a ciutadans; que si estem decidint el nostre futur i el dels nostres fills; que si hi ha moltes persones que han donat la seva vida o s'han sacrificat perquè nosaltres puguem votar, i un inacabable recull de frases més o menys encertades que reforcen la mateixa idea.

Avui, però, totes han passat a la història i no tenen sentit en el context del segle XXI. De fet, és tot un discurs heretat de la generació dels procreadors del baby boom, que de petits van viure la grisor del franquisme i de joves van creure que un altre món era possible. De fet, el varen canviar cap a millor, tot i que ara el sistema agonitzi. Ells encara creuen en aquest discurs i és lògic si tenim en compte que són ells qui el van crear i popularitzar. És el seu llegat.

Les següents generacions, però, hem nascut i crescut en aquesta democràcia; som els seus germans i, com a tals, coneixem tots els seus defectes.

I aquí és on anem a parar: no cal ser un il·lustrat ni haver visionat el documental Inside job per saber que les grans decisions que haurien de recaure sobre els polítics les prenen uns pocs banquers i directius d'enormes empreses, alguns dels quals ni se'n coneix la identitat; que aquests mateixos o els seus padawans són els propietaris de la majoria de mitjans de comunicació que tenen una gran difusió i que així acosegueixen controlar el pensament únic de la població; que el món financer ha substituït el govern dels estats i que la ideologia neoliberal s'ha cruspit l'espai i el pensament de l'esquerra. És obvi que la paraula democràcia esdevé avui trista en un escenari de traumàtica crisi, sinònim de mentida, d'eufemisme, del despertament d'un somni, de corrupció, d'especulació, de frau i d'alienació de la massa social.

Això no obstant, vull recordar les raons per les quals jo diumenge, i en les properes eleccions, sí que aniré a votar.

Ho faré, primerament, perquè és fals que l'esquerra i la dreta siguin el mateix. Que els dos partits més grans siguin un que s'autoanomena de centre quan és la dreta pura, i que l'altre dugui la bandera de l'esquerra però apliqui polítiques neoliberals no vol dir que les ideologies no existeixin ni que no hi hagi partits més afins a l'una que a l'altra. La dreta ens matxuca amb el discurs de la mort de la ideologia. Però jo sí que tinc ideologia. Sóc d'esquerres i votaré en funció de la meva ideologia.

En segon lloc, perquè com més vots en blanc o més abstenció hi hagi més se'n beneficien els partits grans (Què passa si no votes?), que obtenen més representants a les cambres i institucions tant espanyoles com catalanes i, per tant, més difícil és la participació en aquelles dels partits més petits. Hi ha més formacions a banda de CiU, el PP i el PSC. Jo votaré a favor de l'heterogeneïtat. (Com quedaria el Parlament espanyol amb un sistema proporcional pur).

I, per acabar, i més important, perquè en aquests i en altres comicis tinc un poder del qual se'n deriva una responsabilitat. Sóc conscient que el meu és un poder mutilat i escarransit i que la meva responsabilitat va molt més enllà. Per això aquests dies ens manifestem, ens quexem i ens indignem davant la falta de democràcia real i volem aconseguir que les nostres veus es facin sentir per un canvi. Però tot això és compatible amb el fet d'exercir el nostre dret a vot. La democràcia no ha mort, simplement està malalta. Jo votaré perquè es curi.

dijous, 19 de maig de 2011

Des de la plaça Catalunya

Sóc a plaça Catalunya. Ara és la una del migdia del dijous 19 de maig. Tinc un músic assegut al meu costat que toca la guitarra i tarareja una cançó fins que a la tonada canta amb veu clara i alta: “la tierra no es de nadie”.

Des d'on sóc veig grups de debat, alguns improvisats i altres preparats, sento parlar català, castellà i anglès, tots barrejats; les faroles ara són les seus de les comissions de Premsa, de Cuina, d'Infrastructura, d'Acció activa i d'Extensió que s'han creat per organitzar el dia a dia a l'epicentre de Barcelona. Les motxilles i els matalassos dels més valents, aquells qui mantenen la democràcia de nit, s'agrupen al bell mig de la plaça.

La calor apreta i la olor humana, també. Les consignes i els crits van en contra dels polítics i del sistema, però hi ha una batalla sota mà entre coloms i humans per veure qui guanya més territori.

El mosaic de colors i aspectes que mostra la vista reflecteix l'heterogeneïtat dels qui ocupen la zona: joves acostumats a manifestar-se, persones grans que reviuen revolucions passades, aturats que anhelen un gir en la seva vida o novells que intueixen que el pes del canvi de rumb recaurà sobre ells. I turistes que s'ho miren tot com si veiessin la Sagrada Família.

Tanta diferència surt a la llum en les converses i quan s'intenten posar d'acord. Els uneix una cosa, però, que pensa tothom però no diu ningú: la por. Temen que això formi part d'un somni impossible, o si és un despertar de la letàrgia hivernal que només sigui un miratge, que l'alienació, la rutina i el desànim els invaeixi de nou i que l'aire fresc d'agitació social i alçament popular sigui això, aire, una ràfega de vent que sona fort en passar però que s'allunya Mediterrani endins.

Per això, a pesar de tenir cadascú una revolució pròpia al seu cap, s'ajunten i s'animen per lluitar contra aquest sentiment, contra el destí imposat des de l'establishment, contra els escèptics, contra el sistema tal i com avui és. I el més important: entenen que la revolució, els canvis o els grans moviments no es fan en dies, setmanes o mesos; que això és un procés llarg i costós que tindrà diferents fases i que caldrà lluitar molt. Ells saben que només són el principi.

dimarts, 10 de maig de 2011

Els protectors dels ciutadans



Foto: Enric F Serra

Antiavalots on fire. La fotografia pertany a la manifestació alternativa de l'1 de maig, el Dia del Treballador, que es va celebrar a Barcelona.

Primer fixem-nos en els manifestants. La mitjana d'edat dels violents anti-sistema és d'uns 40-50 anys. Jo hi era (gaudia d'una posició privilegiada) i puc explicar què va passar. Uns 10 segons abans de la instantània, aquest grup de 12 persones baixava a pas tranquil i conversant pel carrer de Ganduxer, a l'alçada del parc Piscines i Esports. En aquell moment, uns 10 metres darrera seu (en la plaça de l'església Sant Gregori), van aparèixer tres furgons dels Mossos antiavalots. Es va obrir la porta corredissa de la primera i van sortir 4 policies. El primer, que semblava el qui donava ordres, va córrer fins als manifestants sigilosament mentre gesticulava amb la mà tot esperonant els seus companys perquè el seguissin. Els qui caminaven pel carrer no es van adonar que els policies els estaven apunt d'atacar per l'esquena, fet que es pot comprovar si un mira la fotografia. Hi ha persones de cara als antiavalots i n'hi ha que estan d'esquena, aspecte que reflecteix el caos del moment i com d'inesperada fou la situació per les víctimes.

Però es veuen més coses. És especialment grotesc l'atac del Mosso al senyor de la samarreta groga, que es defensa amb una pacarta constituïda per un pal prim i un petit pòster, tot i que el pobre home l'agafa com si tingués en mà l'espasa làser del mateix Luke Skywalker. Hi ha una senyora que ho veu i, espantada, es posa la mà al coll com dient: mare de Déu!!! Què fan?

N'hi ha dos (que són els que van rebre els primers cops de porra) que resisteixen heroicament i en posició defensiva l'atac de les forces de l'ordre. Duien dues pancartes que tampoc semblen dissenyades per confrontar-se amb la policia. El company del seu costat, en canvi, ja ha claudicat i intenta escapar sense èxit de la correcció policial a la qual el sotmeten. Sorprèn, també en aquest cas, l'estampa del suposat anti-sistema agressiu: cabell blanc i curt (aquest com a mínim sobrepassa els 50), camisa blanca i jersei gris col·locat a la manera dels veïns d'aquell barri de la part alta de la ciutat. Segurament era una disfressa de camuflatge.

Afortunadament, jo no vaig veure cap ferit greu, ni tampoc cap detenció en aquell carrer. Em consta que en altres punts per on va concórrer la manifestació sí hi va haver una vintena de detinguts. També que alguns dels manifestants van trencar els vidres d'almenys una botiga i d'un banc, així com van tirar un pot de pintura a la part davantera d'un dels furgons policials.

Pel cas, no té importància. No hi ha cap actuació ciutadana que justifiqui el que jo vaig veure. No pot ser que uns funcionaris que paguem entre tots ataquin per l'esquena un grup de ciutadans que òbviament no han comès cap desordre públic. No pot ser que exerceixin la seva professió amb aquesta violència i com si no tinguessin cervell. No és admissible que actuin amb impunitat.

Ja sé que moltes altres persones s'han queixat anteriorment d'altres actuacions irregulars de la policia. Però aquell dia jo ho vaig veure. I avui m'ha tocat a mi denunciar-ho.

divendres, 6 de maig de 2011

De robatoris i conspiracions

Passada la voràgine de 4 càssics en 18 dies, el Madrid n'ha acabat tres amb un jugador expulsat i s'ha sentit terriblement perjudicat en el darrer B-M en una jugada concreta que podia haver suposat el 0-1 al Camp Nou.

Això ha estat (i és) interpretat des dels mitjans de comunicació de la capital com que el Barça rep ajudes arbitrals i que per això han quedat eliminats de la Champions i també es mantenen a una distància immensa (8 punts) dels culers a la lliga.

D'acord. Analitzem amb seriositat les suposades ajudes arbitrals.

Aquestes es podrien donar en dos casos: el primer, que els jutges que han arbitrat al Barça rebin alguna ordre d'altes instàncies referent a afavorir els blaugrana en la seva interpretació del reglament esportiu.

El segon, que inconscientment i de manera no deliberada els àrbitres del partit vegin amb més bons ulls les accions dels jugadors del Barça que no pas les dels jugadors del Madrid i de la resta d'equips, tant espanyols com europeus.

La primera hipòtesi no se sosté per enlloc, cau pel pes de l'absurditat. Amb els noms ja està tot dit: són el Villarato i el Platinato. En cas que fos veritat, voldria dir que, d'una banda, el Villar i els seus amics de la Federació haurien ordenat als àrbitres de la lliga espanyola (a tots els que hagin dirigit el Barça) que fessin trampes deliberadament, deixessin la seva professionalitat de banda i adulteressin la competició xiulant accions que no haurien vist o inventant-se'n d'altres en benefici del darrer bicampió de lliga. Però la teoria conspiratòria també s'extén a Europa, de manera que segons aquesta se suposa que tots els àrbitres que han estat jutges d'algún partit de la Champions del Barça haurien actuat de la mateixa manera tramposa que se suposa als àrbitres de la lliga espanyola, però amb l'única diferència que en aquest cas seria sota l'auspici de Platini (tot i que també hi tindria influència en Villar, pel que es veu).

Les qüestions importants són: qui mouria tot l'engranatge conspiratiu, el Barça? Què hauria donat el club a canvi? Diners? Volen dir que el F.C.Barcelona ha comprat els responsables de les altes instàncies de la Federació espanyola de futbol? I aquests a la vegada han fet el mateix amb els àrbitres de la lliga i el seu comitè? I no només això (i encara més inverossímil si és possible) també han pagat alts càrrecs de la UEFA, que també haurien comprat les trampes dels àrbitres que dirigeixen partits a la Champions (una selecció escollida dels teòrics millors àrbitres de les lligues europees)? Volen dir que tot el futbol europeu (l'espanyol inclòs) conspira a favor del Barça i en contra del Madrid? I que, a pesar del número de persones i institucions o comitès teòricament implicats, la conspiració és tan perfecte que ningú no l'ha poguda descobrir amb proves? M'extendria més en la qüestió, però no val la pena. La teoria de la conspiració és, simplement, delirant.

Abordem la segona hipòtesi: que el Barça es vegi afavorit de manera més inconscient pels àrbitres, que han de xiular les accions en dècimes de segons i es podrien veure influenciats pel prestigi i el poder que actualment té el Barça arreu, idolatrat i respectat per tothom.

En aquest cas entraríem en interpretar les jugades que podrien sostenir la teoria, especialment les dels clàssics successius, les més comentades. En qualsevol cas, vagi per endavant que és una teoria poc rigurosa, però almenys discutible.

És obvi que cadascú veurà la polèmica segons li convingui. Hi ha dues jugades que han aixecat especial polseguera a Madrid. Per exemple, els sembla injusta l'expulsió de Pepe en el primer M-B de la semifinal europea. Certament, l'àrbitre podria haver-li mostrat la targeta groga, però per la manera d'entrar a la cama d'Alves i l'alçada on col·loca el peu el madridista, és evident que no és cap disbarat expulsar-lo del camp.

L'altra jugada més polèmica és el gol anul·lat d'Higuaín. S'ha de dir que tot i que és veritat que l'àrbitre ja havia anul·lat la jugada prèviament al xut de l'argentí, també ho és que els jugadors del Barça, inclòs Víctor Valdés, actuaren com si no fos així, de manera que està clar que si no s'hagués xiulat res, la no intervenció de l'àrbitre hauria suposat el 0-1 al marcador. Dit això, és possible que Piqué li faci falta a CR7 abans que aquest caigui a terra, però és ben clar que just després el darrer impacta en la cama de Mascherano i el fa caure. Si el migcampista reciclat va aprofitar per caure d'una manera exagerada o no ho podríem discutir, però l'impacte del cos del portuguès amb la cama de Mascherano és una evidència quan un veu les diverses repeticions de la jugada. Què hauria pitat jo? Falta de Piqué al límit de l'àrea. Però qui digui que aplicant la llei de l'avantatge llavors tampoc es podia xiular la infracció sobre Macherano, és que no entén el reglament.

Són jugades discutibles, polèmiques si es vol, però queda claríssim en qualsevol cas que no es pot parlar de conspiracions ni de robatoris. Entre altres raons perquè també ens podríem posar a discutir la trepitjada del Marcelo al Pedro, la de l'Arbeloa al Villa, les múltiples entrades inconstitucionals de Pepe en els tres clàssics abans d'acabar expulsat, o les inacabables patades de Lass, Carvalho o l'Adebayor, que deu n'hi do com es va lluir, sigui dit de passada. I els merengues es podrien queixar d'algunes simulacions de Busquets i companyia i també tindrien raó. Igual que també ho va fer Di María.

La qüestió és que no es pot provar amb arguments seriosos que el Barça es va veure beneficiat pels arbitratges.

Tot i així, a Madrid haurien de tenir ben clar que si ets d'un equip l'entrenador del qual no para de vomitar literalment sobre tot aquell que li passa per davant i insulta la UEFA, la FEF, el Barça (UNICEF inclosa), els entrenadors rivals, directius del seu propi club, desprecia la premsa, treu llistes de suposats errors arbitrals, fomenta la crispació, etc. i resulta antipàtic arreu on va; si el plantejament sobre el camp dels teus es basa en l'agressivitat, la intimidació, les infraccions constants dels teus jugadors (31 faltes el darrer partit!), en buscar la bronca en cada jugada, en destruir el joc del rival sigui com sigui, en què passin els minuts sense que la pilota pugui córrer; si el segon entrenador de la plantilla és un titella imitador del primer; si tenint el pressupost més elevat de tots els clubs de futbol del món només busques que excuses per no reconèixer la pròpia derrota i limitacions... llavors és possible que ningú no et miri amb bons ulls, ni tan sols els àrbitres.

Per què et tinguin respecte, te l'has de guanyar. Per què t'idolatrin, has de causar admiració. Per què no t'ensenyin targetes grogues ni vermelles, has de fer les mínimes faltes possibles. Per caure bé, has de ser capaç de respectar els altres.

Per què? Perquè això sempre ha estat així i sempre ho serà. I no canviarà perquè et diguis Mourinho i tinguis un grapat de títols a l'estantaria de casa.

dijous, 5 de maig de 2011

L'Espanya moderna

I després diuen que Espanya no s'ha modernitzat des de la mort de Franco...I que no és modern aquest toro?